Sobre la gestalt, tal com jo l'entenc...(2ª entrega)

Dels molts cognoms amb els que s’ha denominat a la Gestalt, el que em sembla més simple i il·lustratiu és el de la "teràpia del adonar-s'en".
L’adonar-se’n prové de la traducció de l’ anglès “awareness” i ens parla de la capacitat que tots tenim de posar atenció, atenció interna i relaxada, sobre allò que ens està passant, sobre allò que sentim i no sentim, sobre allò que pensem i no pensem, mentre fem o no fem, segons les circumstàncies.
No obstant, adonar-se’n és una paraula de les “grans”. Considero que n’hi ha forces paraules que són senzilles de verbalitzar o escriure, però no tant senzilles de portar-les a terme. M’explico.

Molts de nosaltres hem passat molts anys de la nostra vida aprenent i enfortint precisament el contrari, el no assabentar-nos, el no adonar-nos. El no sentir, el no respectar el que ens està passant a dintre. La societat sovint ho exigeix, i sovint es tracta d’una qüestió que, sobretot quan som petits, entenem com a un mecanisme de supervivència. Necessitem que ens estimin, i és aquesta una necessitat tan bàsica com ho és el menjar o el beure, encara que no tant mesurable. I per rebre aquesta estimació, aprenem a fer i mostrar allò que pensem que s’espera de nosaltres (com si de debò ho sabéssim o com si de debò fos possible!). Pel camí ens hem anant deixant l’autenticitat, el respecte cap a un mateix, la coherència interna...
El camí de l’aprenentatge del adonar-se’n implica en primer lloc, reconèixer aquesta forma de funcionar i estar disposat a desaprendre-la.

"Tinc ulls i no tinc por" Amb aquesta frase Fritz Perls, el creador de la Gestalt, definia aquest tipus de teràpia.
Ulls, sobretot per poder veure en mi tot allò construït que m’impedeix ser autèntic o autèntica a la vida. I sense por per poder reconèixer el mal que em faig a mi mateixa o mateix, i el mal que faig en els altres, amb aquest grau de desconnexió, en el que la part racional sol agafar tot l’espai, i la part emocional va quedant reduïda i desatesa fins que sovint, el cos no aguanta tanta pressió, o quelcom més intel·ligent en nosaltres ens fa prestar atenció per fi, d’una o altra forma.
La Gestalt entén l’adonar-se’n com el procés de restauració de la salut, entenent que la neurosi és un enfosquiment en la capacitat de percebre (a un mateix, en el món)i el camí corrector és anar sanant aquesta ceguera.

Personalment, vaig començar aquest procés d’adonar-me’n ja fa uns quants anys. Us diria que és un procés que encara continua, i que el que definiria m’ha aportat és anar més lleugera per la vida. Un deixar-me més tranquil·la, un confiar més amb mi. Em continuo equivocant, continuo de vegades, sense comprendre algunes coses. Però me’n adono de quina és la meva part en la història. I amb això, és suficient.
Força sovint, reprodueixo en els meus pacients, clients, cercadors (o com vulgui anomenar-se cadascú) unes paraules d’un sacerdot jesuïta, Anthony de Mello, i amb elles acabem aquesta segona entrega sobre la Gestalt. De Mello diu:

"Pues le tengo buenas noticias. Si se da cuenta, no tiene que hacer nada más"

Fins la propera entrega i gràcies!


.